Moltes vegades rebem consultes de pares preocupats pels seus fills que ens fan afirmacions com aquestes: "El nostre fill juga a alinear els cotxes", "li agrada passar sempre pel mateix camí", "vol que li expliquem sempre el mateix conte", “li agrada jugar sol”, “no podem anar al supermercat amb ell perquè corre pels passadissos i ho llença tot...”, “no es desenganxa de nosaltres, és com si no sabés jugar sol”, "té por de la foscor", “li agrada mirar com gira la rentadora”, “quan el renyem es dóna cops al cap”, “no entén el no”, "a l'escola bressol ens han dit que no juga amb els altres nens..., estem preocupats".
Sovint les famílies observen el desenvolupament dels seus fills preocupats per si aquest segueix les fites evolutives pertinents o per si els seus comportaments són adequats.
El desenvolupament infantil (dels 0 als 6 anys) és un període exploratori de l'infant en el qual el ventall de possibilitats és molt ampli. Tots els nens, en algun moment del seu desenvolupament infantil, han jugat a alinear. Tots els nens, uns més que altres, han volgut escoltar el mateix conte una i una altra vegada, o mirar la rentadora, o passar pel mateix camí..., etc. Totes i cadascuna de les conductes descrites anteriorment són habituals i normals en aquestes edats. Ara bé, dutes a l’extrem poden resultar indicadors de risc. Sovint això genera confusió i dubtes en els pares. Quina és la línia que separa el desenvolupament normal d’un infant del desenvolupament atípic?
Cal contextualitzar les conductes en el moment evolutiu que es donen, en l’entorn i en el marc relacional; així com valorar-ne la seva durada, la intensitat i la freqüència. Per exemple, que un nen tendeixi a jugar sol en edats primerenques (de 0 a 3a) es considera propi del desenvolupament normal, mentre que en edats més avançades (de 4 a 6a) es considera un aspecte susceptible de ser valorat si es dóna en tots els contextos i de forma repetida. Així mateix, les rebequeries són habituals i es consideren part del desenvolupament normal de l’infant, però de la mateixa manera caldrà valorar-ne la freqüència i la intensitat. Cal observar també si les conductes es donen en pràcticament tots els àmbits de l’entorn de l’infant (a casa, a l’escola, a l’extraescolar...) o no; i si es donen de forma aïllada o formen part d’un conjunt de símptomes.
Si bé hem dit a l’inici que la variabilitat de comportaments en aquestes edats és molt àmplia, la remissió d’aquests també ho és. És sabut per a tothom que els infants estan en constant maduració i que fan molts canvis en molt poc temps. És per això que cal aprofitar les etapes precoces del desenvolupament per a promoure majors canvis.
Quan ens hem de preocupar?
És important demanar l'ajuda d'un professional quan la preocupació vers l'infant limita les possibilitats de gaudi familiar, quan es genera una vivència negativa de la criança o quan es donen dinàmiques familiars entre els diferents membres de la família poc saludables.
Sovint les famílies ens demanen ajuda quan han esgotat tots els seus recursos. Se senten abatuts, poc capaços, esgotats i amb sentiments de culpa. El que no saben és que les estratègies les tenen ells, que són els qui millor coneixen el seu fill i la seva manera de funcionar com a família.
Què podem fer com a pares?
És important comprendre el vostre fill, ajudar-lo a posar llenguatge emocional a les seves reaccions conductuals i a contenir les seves inquietuds, angoixes i les pors. Els infants no tenen prou eines per a gestionar-les ni per a autoregular-se, i com a conseqüència tenen reaccions conductuals o emocionals que disgusten o molesten als pares. Els infants no actuen perquè sí, sovint expressen amb el comportament les seves frustracions. Serà important com a pares poder-los ajudar a desenvolupar la seva intel·ligència emocional, oferint comprensió, límits clars i empatia.
Núria Casanovas
A l'Institut Myrios estem a la vostra disposició per atendre els dubtes que
pogueu tenir com a pares i com a professionals.
