Perquè tothom parla del Joker? Des que es va estrenar el passat 4 d’octubre la pel·lícula Joker (dirigida per Todd Phillips i distribuïda per Warner Bros Pictures el 2019) aquesta s’ha convertit en un tema molt comentat, fins i tot en sessions de teràpia.
Segurament era una pel·lícula molt esperada pels seguidors de la saga de
Batman, que esperaven conèixer més en profunditat el personatge de Joker, el
seu perfil de personalitat i el perquè del seu somriure compulsiu, exagerat i maligne.
És per això que molta gent acudeix al cinema per veure una pel·lícula de
superherois però en realitat es troba més aviat amb un thriller psicològic o
fins i tot, per a algú, es podria categoritzar com a gènere de terror (a mode d’exemple
la pel·lícula recordaria més a la “Naranja Mecánica” que a “Batman Begins”).
El film ens apropa al personatge del Joker, oferint una possible explicació del comportament antisocial i psicopàtic del personatge del Joker, basant-se en un suposat passat traumàtic, una realitat marginal i/o una inadaptació social reactiva al seu trastorn mental. Alhora, la pel·lícula també suscita una crítica a la gestió política i social dels Estats Units (sanitat pública, accessibilitat a les armes, marginació de col·lectius desfavorits, etc.). El film ha generat fortes reaccions per la violència i l’ambigüitat moral que presenta, i és que tot i la crítica a la manca de recursos per a persones amb trastorns mentals, la pel·lícula els assenyala com a responsables. Aquest fet ens pot portar erròniament a associar trastorn mental i violència, amb l’estigma que això suposa per a les persones que viuen o conviuen amb un trastorn mental (estereotips, discriminació, etc.). En aquest sentit, convé senyalar que no hi ha evidències empíriques que mostrin una connexió entre malaltia mental i violència. Diversos estudis coincideixen en que menys del 5% de crims violents són realitzats per persones que pateixen d’una malaltia mental (Seena, Psych, Grann, 2006).
Sens dubte el cinema és un catalitzador molt interessant d’emocions, font d’art i aprenentatge però en aquest cas, la publicitat respecte aquest film no evidencia la cruesa del tema que tracta. La pel·lícula pot impactar per la duresa de les escenes de violència i l’actuació veraç de l’actor principal, que és capaç de transmetre el conflicte intern i malestar experimentat. Però es pot arribar a sentir empatia pel Joker? Aquest és un altre aspecte que sovint genera incomoditat entre els que han pogut veure la pel·lícula. D’altra banda però, les conseqüències descrites en el film són extremistes i s’apropen a la ficció.
Per aquest motiu, a les persones cinèfiles que gaudeixin de trames psicològiques
els hi pot interessar veure aquesta pel·lícula donat que es presta a debat
(tant per la trama descrita, l’excel·lent interpretació de Joaquin Phoenix, com
per la reivindicació de canvis en les polítiques governamentals) però al mateix
temps pot afectar o ferir sensibilitats a persones que en aquests moments presentin
vulnerabilitat emocional o crisis vitals per l‘alt contingut d’escenes de
patiment psicològic, indefensió envers una realitat hostil i desesperança
enfront una sortida sana i adaptada al patiment.
Per aquest motiu, donada la combinació, l’hiperrealisme en el malestar psicològic i la ficció en els desencadenants o conseqüències dels fets, considerem que és important valorar la conveniència de decidir anar al cinema sent conscient del contingut abordat.
Des de l’Institut Myrios encoratgem a totes aquelles persones que hagin vist el film o decideixin veure’l, a reflexionar-hi per extreure’n una lectura adequada de la pel·lícula, que ajudi a entendre la necessitat d’atendre adequadament els trastorns mentals, amb recursos adequats i sense estigmatització. Tenint present també, que els trastorns mentals no van lligats a violència.
Roser Castellà
