Pels que no vau poder estar en el taller en directe que la psicòloga de l'Institut Myrios, l'Anna Díaz, va realitzar a través de l'Instagram del Casal Jove de les Corts, aquí us adjuntem el vídeo. És un petit tast d'aquesta tècnica, que aporta benestar emocional, més enllà de la relaxació.

El podreu trobar a les nostres xarxes socials: Instagram (myrios_institut) i Facebook (@myriospsicologia) https://www.facebook.com/myriospsicologia/videos/3051321664913592/

La Realitat Virtual (RV) és el terme emprat per a referir-se a l’ús d’entorns visuals generats en una pantalla mitjançant dispositius electrònics (incloses les ulleres espectroscòpiques que generen imatges en 3 dimensions), amb la finalitat de promoure experiències que siguin el màxim de properes a la realitat. Principalment s’utilitzen estímuls visuals, tot i que acostumen a acompanyar-se d’auditius i/o tàctils, per tal d’augmentar la vivència de l’experiència. La RV pretén generar la sensació de que allò representat a través de l’ordinador és quelcom real, i fins i tot, amb la possibilitat d’interaccionar-hi. Des que Jaron Lanier va inventar el terme Realitat Virtual al 1989, ha passat molt de temps. L’evolució de les noves tecnologies ha promogut, no només la millora dels dispositius, sinó també l’ampliació de l’ús en diferents àmbits i la millora de la seva utilitat.

La psicologia és una de les ciències que s’ha interessat per aquesta nova tecnologia i concretament pel seu ús en benefici de la salut mental. Però, quin pot ser aquest ús? La seva utilitat s’ha demostrat en diversos estudis¹, sobretot en aquells que es dediquen a la clínica dels trastorns per ansietat, concretament al treball en les fòbies. Quan algú pateix una fòbia experimenta una por irracional i excessiva a un objecte, animal o situació específica. Davant l’ansietat intensa que genera l’objecte, animal o situació fòbica, la persona té la necessitat d’evitar-la. Totes dues coses poden interferir en la vida de la persona de manera significativa i això vol dir, causar-li dificultats rellevants en la vida quotidiana. La psicologia ja disposa de teràpies que han demostrat la seva eficàcia en el tractament de les fòbies, com ara la Conductual o la Cognitiu-Conductual. Tècniques com la Desensibilitazació sistemàtica (Wolpe, 1958, 1966, 1969) desenvolupada a la dècada dels 50 i afavorida per la Relaxació Progressiva de Jacobson (1954), o bé la Prevenció d’Exposició i Resposta (Meyer, 1966), en són alguns exemples. Aquestes tècniques persegueixen l’objectiu de disminuir l’ansietat que genera l’objecte, animal o situació temuda i deixar d’evitar-lo a partir del treball en els pensaments, en les reaccions del cos i promovent la relaxació, per acabar fent front a la situació. I la manera de fer-ho passa per exposar-se gradualment a allò que genera por. És aquí on la RV ha esdevingut una eina molt útil doncs aporta un “plus” a aquests processos terapèutics perquè permet que la persona es pugui exposar per simulació, en un entorn controlat i guiat pel seu terapeuta, a la situació fòbica. A més, també permet que es pugui generar una immersió en situacions que en la vida real serien més difícils d’exercitar amb freqüència (ex: por a volar, a les aranyes, a una gran audiència, etc.). Amb les plataformes de RV és possible graduar la intensitat dels estímuls implicats en la situació, de tal manera que s’adapta a cada moment evolutiu de la teràpia en el que es trobi la persona. Fins i tot, es poden recollir les mesures de freqüència cardíaca i generar entorns visuals que afavoreixin la relaxació, per tal de millorar l’experiència de la tècnica emprada. Així, ja no cal sortir des d’un bon principi al carrer per exposar-se a la situació i és possible acompanyar més i millor (de forma encara més gradual i amb mesura de la seva resposta fisiològica) a la persona en el seu procés.

Dra. Laia Garcia

---

¹ Cardos , R. A., David, O. A., & David, D. O. (2017). Virtual reality exposure therapy in flight anxiety: A quantitative meta-analysis. Computers in Human Behavior, 72, 371-380.

² Wolpe, J. (1978). Psicoterapia por inhibición recíproca. Bilbao, España: Desclée de Brouwer (Original 1958).

³ Jacobson E. (1929). Progressive Relaxation. Chicago: University of Chicago Press; 1929.

⁴ Meyer, V. (1966). Modifications of expectations in cases with obsessional rituals. Behaviour Research and Therapy, 4, 273-280.

---

 A l’Institut Myrios ja disposem d’aquesta eina i la utilitzem en el tractament de les fòbies o l’ansietat. Si hi esteu interessats o teniu algun dubte o consulta sobre el tema, ens podeu trucar al 93 153 45 26 o al 671361061, o bé al nostre mail: info@institutmyrios.com

Perquè tothom parla del Joker? Des que es va estrenar el passat 4 d’octubre la pel·lícula Joker (dirigida per Todd Phillips i distribuïda per Warner Bros Pictures el 2019) aquesta s’ha convertit en un tema molt comentat, fins i tot en sessions de teràpia.

Segurament era una pel·lícula molt esperada pels seguidors de la saga de Batman, que esperaven conèixer més en profunditat el personatge de Joker, el seu perfil de personalitat i el perquè del seu somriure compulsiu, exagerat i maligne. És per això que molta gent acudeix al cinema per veure una pel·lícula de superherois però en realitat es troba més aviat amb un thriller psicològic o fins i tot, per a algú, es podria categoritzar com a gènere de terror (a mode d’exemple la pel·lícula recordaria més a la “Naranja Mecánica” que a “Batman Begins”).

El film ens apropa al personatge del Joker, oferint una possible explicació del comportament antisocial i psicopàtic del personatge del Joker, basant-se en un suposat passat traumàtic, una realitat marginal i/o una inadaptació social reactiva al seu trastorn mental. Alhora, la pel·lícula també suscita una crítica a la gestió política i social dels Estats Units (sanitat pública, accessibilitat a les armes, marginació de col·lectius desfavorits, etc.). El film ha generat fortes reaccions per la violència i l’ambigüitat moral que presenta, i és que tot i la crítica a la manca de recursos per a persones amb trastorns mentals, la pel·lícula els assenyala com a responsables. Aquest fet ens pot portar erròniament a associar trastorn mental i violència, amb l’estigma que això suposa per a les persones que viuen o conviuen amb un trastorn mental (estereotips, discriminació, etc.). En aquest sentit, convé senyalar que no hi ha evidències empíriques que mostrin una connexió entre malaltia mental i violència. Diversos estudis coincideixen en que menys del 5% de crims violents són realitzats per persones que pateixen d’una malaltia mental (Seena, Psych, Grann, 2006).

Sens dubte el cinema és un catalitzador molt interessant d’emocions, font d’art i aprenentatge però en aquest cas, la publicitat respecte aquest film no evidencia la cruesa del tema que tracta. La pel·lícula pot impactar per la duresa de les escenes de violència i l’actuació veraç de l’actor principal, que és capaç de transmetre el conflicte intern i malestar experimentat. Però es pot arribar a sentir empatia pel Joker? Aquest és un altre aspecte que sovint genera incomoditat entre els que han pogut veure la pel·lícula. D’altra banda però, les conseqüències descrites en el film són extremistes i s’apropen a la ficció.

Per aquest motiu, a les persones cinèfiles que gaudeixin de trames psicològiques els hi pot interessar veure aquesta pel·lícula donat que es presta a debat (tant per la trama descrita, l’excel·lent interpretació de Joaquin Phoenix, com per la reivindicació de canvis en les polítiques governamentals) però al mateix temps pot afectar o ferir sensibilitats a persones que en aquests moments presentin vulnerabilitat emocional o crisis vitals per l‘alt contingut d’escenes de patiment psicològic, indefensió envers una realitat hostil i desesperança enfront una sortida sana i adaptada al patiment.

Per aquest motiu, donada la combinació, l’hiperrealisme en el malestar psicològic i la ficció en els desencadenants o conseqüències dels fets, considerem que és important valorar la conveniència de decidir anar al cinema sent conscient del contingut abordat.

Des de l’Institut Myrios encoratgem a totes aquelles persones que hagin vist el film o decideixin veure’l, a reflexionar-hi per extreure’n una lectura adequada de la pel·lícula, que ajudi a entendre la necessitat d’atendre adequadament els trastorns mentals, amb recursos adequats i sense estigmatització. Tenint present també, que els trastorns mentals no van lligats a violència.

Roser Castellà

En posts anteriors parlàvem sobre el Mindfulness i  ho fèiem des de la vessant de l’atenció i la consciència plena del moment present.

Ara, voldríem aprofundir una mica més sobre aquest tipus de pràctica i parlar d’una altra vessant molt important en el Mindfulness: La compassió. De vegades, quan sentim aquesta paraula ens genera cert rebuig perquè en la nostra cultura es relaciona amb la llàstima o la pena. Però hem de recordar que aquesta pràctica prové del budisme zen, i en la cultura oriental quan es parla d’autocompassió,  es fa referència a la voluntat de que tot ésser viu pugui viure lliure de patiment. Si partim de la base que en tota vida hi ha patiment, i si acceptem i tolerem aquest patiment com a part inevitable de la vida, sempre podem practicar la compassió.

Sovint, ens es més fàcil practicar la compassió amb els altres, però quan es tracta de  nosaltres mateixos, de mirar-nos de forma amorosa i cuidar-nos ens costa molt més.

És quelcom que neix de la nostra educació, de la nostra cultura, però el cert és que si aprenem a practicar la compassió i l’amor bondadós cap a nosaltres mateixos, gaudirem d’un millor benestar.

Posar en pràctica la compassió suposa dur a terme la base del Mindfulness, que és estar atent a allò que em passa. Observant-ho de manera curiosa i sense emetre judicis de valor, obrint-nos al moment present i donant la benvinguda i acceptant tot el que observem, ja siguin pensaments, emocions, sensacions físiques…, sense necessitat de canviar res, sense lluitar contra allò, repetint-nos que ja ho estem fent el millor que sabem amb el que tenim, i prenent les dificultats com a mestres per a entrenar allò que necessitem.

Anna Díaz

Si voleu introduir-vos en aquesta pràctica, a l’Institut Myrios us en podem ensenyar, a través de tallers de Mindfulness per a Adolescents i Adults  que començaran a l’Octubre. Seran grups reduïts i pràctics d’una sessió a la setmana per a treballar l’observació des de la calma i la compassió.

Us hi esperem!!

Qualsevol dubte ens podeu contactar a info@institutmyrios.com o bé trucant als telèfons: 931 53 45 26 / 671361061

Les habilitats socials són les conductes necessàries per interactuar i relacionar-se amb els altres de manera efectiva i mútuament satisfactòria. El seu aprenentatge està condicionat per experiències viscudes, l’entorn, persones de referència o models.

L’assertivitat és un estil comunicatiu que permet a la persona expressar els seus sentiments, opinions o desitjos de manera respectuosa amb si mateix i amb l’altre.

Per aquest motiu, es considera que és una habilitat que està estretament lligada a l’autoestima, al respecte i afecte vers a un mateix, i per tant al dels altres.

 

Per entendre el concepte, explicarem en què consisteixen els tres estils comunicatius.

Davant d’un conflicte, qualsevol persona pot respondre d’una determinada manera, mostrant-se així agressiva, passiva o assertiva.

 

La Resposta Agressiva implica actituds desafiants, invasives i/o punitives vers l’altre per tal de reafirmar les seves conviccions. Sovint qui ho utilitza empra un volum de veu elevat, insulta o desafia intencionadament al seu interlocutor. Vindria a ser en llenguatge metafòric: aquell que trepitja abans que el trepitgin.

La Resposta Passiva, ens indica una actitud contrària doncs la persona implicada manifesta una actitud de submissió, repressió del malestar i/o indefensió vers l’altre, que promou que aquest s’excedeixi i li falti al respecte. Sovint mostra una actitud tensa, bloqueja els seus pensaments o sentiments i/o utilitza conductes evitatives Aquest comportament sovint genera ansietat, pèrdua de l’autoestima i dificultats per gestionar determinades situacions. Seguint amb la metàfora, seria aquell que deixa que el trepitgin.

En la Resposta Assertiva, la persona tendeix a mostrar una actitud tranquil·la però ferma on tracta de respectar a l’altre però també a si mateix. Per aquest motiu, tendeix a expressar i defensar els seus drets tot i empatitzant amb l’altre. Per aquest motiu, sovint adopta actituds negociadores i pràctiques per tal de solucionar els problemes sense arribar a l’enuig. Així doncs, seria aquell que ni trepitja ni deixa que el trepitgin.

En el fons ningú és sinó que té una actitud agressiva, submísa o assertiva. Per això, tots utilitzem els diferents estils comunicatius en una o altra circumstància. Si bé és bo promoure l’estil comunicatiu assertiu, doncs és el que porta a una bona autoestima. Per això, des de l’Institut Myrios us proposem algunes estratègies:

• Escoltar Activament a l’altre: escoltar allò que verbalitza però també interpretant què ens vol dir amb aquesta actitud.
• Ser conscients que el missatge que comuniquem ve determinat en un 35% per la nostra comunicació verbal i en un 65% per la nostra comunicació no verbal, el que implica que cal estar atents no només al què diem, sinó també al com ho diem.
• No acumular emocions negatives sense comunicar-les: doncs generen malestar, hostilitat i ressentiment.
• Discutir els temes un per un: procurar no retreure temes del passat o crítiques antigues.
• Ser específic i breu: per deixar clar el que es pensa o el que es necessita.
• Mostrar empatia i respecte per l’altre (inclús quan s’està en conflicte). Per exemple: “ Entenc el teu punt de vista, però jo en això penso diferent”.
• Triar el moment i el lloc adequat per parlar de determinats temes. En general s’aconsella elogiar en públic i emetre crítiques en privat.

 

Roser Castellà

 

Si vols potenciar aquest estil comunicatiu, o bé, si trobes que et costa i vols millorar-lo, pots consultar-nos per a participar en els nostres tallers d'assertivitat o bé, per demanar una atenció individualitzada a l’Institut Myrios, al telèfon 93 153 45 26/671 361 061 o bé, al correu electrònic info@institutmyrios.com.

S’apropen les festes de Nadal, els carrers s’omplen de llums i música, les converses comencen a girar entorn als preparatius o l’organització de les celebracions, les tradicions retornen i la rutina es paralitza per vacances o dies festius. Per a molts, aquest moment de l’any és l’espai perfecte per il·lusionar-se, però per a molts també és un moment dolorós o difícil, doncs es fan evidents les pèrdues, desperten ferides del passat o propicien tensions i conflictes.

És per això que, des de l’Institut Myrios, essent conscients de les necessitats del moment, us proposem una sèrie d’idees que us poden ajudar a minimitzar el dolor i la nostàlgia i afavorir el benestar personal en aquestes festivitats:

 

• Intentar mantenir rutines: Encara que hi hagi canvis en la quotidianitat és important, en la mesura del possible, mantenir el ritme de vida habitual, horaris de son, d’alimentació, activitats programades per tal de no desorientar-se i desestabilitzar-se amb els canvis.

 

• Expressar les pròpies emocions i ajudar a que els altres verbalitzin les seves: Facilitar l’expressió emocional ajuda a poder-se entendre i/o a comprendre a l’altre, i afavorir una millora en la comunicació externa.

 

• Alleugerir l’estrès en dies previs: Procurar fer activitats que ajudin a desconnectar tals com organitzar plans diferents, estar en contacte amb la natura, passejar a l’aire lliure, llegir, mirar pel·lícules, etc.

 

• Tenir paciència amb els altres i demostrar-los afecte: És important permetre's sentir-se trist però recordar-se que no cal sentir-se sol. Sentir-se acollit i estimat en moments difícils ajuda a minimitzar la duresa de la tristor, per això també és important valorar el suport i ser tolerant, malgrat costi en moments de dol.

• Prendre’s respirs durant les reunions: Facilitar estratègies per tal de no evitar situacions familiars, però alhora permetre’s moments de descans o evasió temporal.

 

• Relativitzar la importància de les dates i emprar el sentit de l’humor: Donar-se permís per decidir si es vol encarar les festes d’una manera o es vol canviar el format, si es vol incorporar alguna nova tradició o alguna diversió per tal de neutralitzar el patiment i alleugerir el moment vital.

 

• Planificar la celebració: : Les reunions familiars poden causar ansietat i temor mentre la persona se senti vulnerable. Compartir amb la família les inquietuds i l’organització pot ajudar a decidir: “ ¿ Si es vol decoració a la casa? ¿Si es prefereix reunions més intimes? ¿Si es prefereix un canvi en el lloc habitual, etc.”.

 

• Acceptar i demanar ajuda pràctica: A l'hora de comprar, preparar reunions o enunciar necessitats.

 

Des de l’Institut Myrios estem a la vostra disposició per a oferir-vos orientació, suport i assessorament. No dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres ja sigui via correu electrònic info@institutmyrios.com o via telefònica al 93 418 26 87/671 361 061.

El Passat 21 de setembre es va celebrar com cada any el Dia Mundial de l’Alzheimer. Aquesta celebració ens recorda la freqüència d’aquesta malaltia en la nostra població. Des de l’Institut Myrios, i concretament des de l’àrea de neuropsicologia, volem aprofitar per a fer una reflexió al voltant de les demències, per apropar el coneixement d’aquestes a tothom.

Les demències són un grup de malalties neurodegeneratives que es caracteritzen per una pèrdua de la memòria i d’altres funcions superiors (com l’atenció, el llenguatge, les funcions executives, …). En funció de com es produeixen aquestes pèrdues i de quines funcions específiques s’afecten es determina el diagnòstic d’un tipus o altre de demència. El que totes tenen en comú és que són degeneratives, és a dir, la persona va perdent de forma més o menys constant les seves capacitats que la feien autònoma. En el cas de l’Alzheimer, és ben conegut que la simptomatologia es defineix per la presència de les 4 “A”; l’Amnèsia o pèrdua de la memòria, l’Afàsia o pèrdua del llenguatge, l’Apràxia o pèrdua de la capacitat motriu i l’Agnòsia o pèrdua de la capacitat per a reconèixer els objectes, els espais i les persones.

En general, l’etiologia o causa de l’aparició de les demències és desconeguda. I, malgrat la quantitat d’investigacions i equips de recerca dedicats a l’estudi d’aquestes malalties, encara restem lluny d’oferir una explicació que permeti un tractament eficaç i preventiu. El que sí estem en capacitat de fer en l’actualitat és detectar una sèrie d’indicadors que ens permetin actuar amb la major antelació possible davant l’aparició d’una demència, i poder així iniciar una atenció multidisciplinària dirigida a alentir la progressió ràpida d’aquesta. Per això avui volem compartir amb vosaltres els 10 signes d’alerta de demència que us permetran identificar situacions que puguin requerir d’una assistència especialitzada:

1. Disminució de la memòria recent; la presència d’oblits freqüents i que no s’aconsegueixen recuperar malgrat dedicar una estona a pensar-hi.
2. Dificultats per dur a terme tasques familiars; la persona oblida la tasca que havia de fer i per tant no la fa, o bé ha oblidat que l’havia començat a fer.
3. Problemes de llenguatge; la persona utilitza de forma freqüent i inadequada alguna/es paraules, a la vegada que perd l’estructura de l’oració, tornant-se incomprensible.
4. Desorientació en temps i espai; la persona es perd en el seu carrer o carrers familiars, quedant-se perplexa i bloquejada. També es perd la noció del dia i la nit.
5. Pobre o disminuïda capacitat de judici; la persona no valora adequadament les prioritats arribant a posar-se en perill a sí mateixa o a tercers.
6. Problemes amb el pensament abstracte; es produeixen realitza errors de càlcul associats a la pèrdua de significat dels nombres i de les operacions, mostrant també dificultats per descompondre el tot en parts o presentant en general problemes per pensar o actuar de forma simbòlica.
7. Pèrdua de coses; la persona no pot recordar què ha perdut, no pot tornar enrere per verificar-ho i les coses es troben en llocs inapropiats.
8. Canvis de l’estat d’ànim o del comportament; canvis d’humor intensos i duradors que es donen de forma sobtada i sense raó aparent.
9. Canvis de la personalitat; la persona es torna suspicaç, agressiva, temorosa i/o desconfiada de forma persistent. Els familiars poden tenir la sensació de que s’està “convertint en una altra persona”.
10. Disminució de la iniciativa; la persona es torna progressivament més passiva, abandonant les seves aficions o activitats lúdiques i no la recupera. Necessita la guia i l’empenta dels altres.

 

Tots aquests signes d’alerta afecten de manera significativa la vida diària de la persona que la pateix i dels seus familiars.

 

Si identifiqueu uns quants d’aquests signes en familiars o amics, consulteu al metge de família per a que pugui valorar en primera instància la situació, i derivar a l’especialista si ho creu convenient. Recordeu que l’actuació a temps permet alentir el procés involutiu de la demència i així millorar la qualitat de vida de la persona i els seus familiars.

 

Dra. Laia Garcia

 

 

 

A l’Institut Myrios tenim especialistes dedicats a l’avaluació neuropsicològica d’aquestes i altres situacions i poden oferir-vos una atenció individualitzada per confirmar o descartar la presència d’una demència i atendre els dèficits i les necessitats de les persones afectades (mitjançant rehabilitació i estimulació cognitiva, així com un suport psicològic) i orientar i donar recolzament psicològic i logístic als seus familiars. Per a qualsevol consulta ens podeu localitzar al telèfon 93 418 26 87/671 361 061 o bé a info@institutmyrios.com.

Quan sentim als pares parlar de l’adolescència, sobretot si els seus fills es troben en aquesta etapa o s’hi aproximen, sovint ens trobem amb certa preocupació. Popularment s’associa a un període de canvis, de dificultats de relació i de grans dosis de paciència per part dels pares, però perquè?

Certament l’adolescència és una etapa marcada per molts canvis, els nostres fills en poc temps deixen de ser nens i nenes per passar a l’etapa adulta, però no necessàriament ha de comportar conflictes. Aquesta no és una transició senzilla, és un període molt important per a la construcció de la identitat i la personalitat de l’adolescent, i de com es dugui a terme en pot dependre el seu benestar emocional futur.

Aquest canvi d’etapa a l’adolescència comporta canvis físics i hormonals, canvis intel·lectuals, emocionals i fins i tot relacionals. Amb tots aquests canvis l’adolescent es troba amb les ganes i la necessitat de descobrir noves experiències, malgrat això també els pot generar cert dilema o malestar perquè suposa allunyar-se o deixar enrere moltes altres experiències que fins ara eren les que els proporcionaven seguretat. D’aquesta manera, una de les característiques més comuns en aquest etapa és la de mostrar múltiples contradiccions, doncs per exemple es troben sovint amb la necessitat de sentir-se grans i voler demostrar que ja són adults, però a la vegada segueixen sentint la necessitat d’una seguretat emocional com la que fins ara solien trobar en l’entorn familiar.

És una etapa per enfortir la seva autoestima, un dels canvis més importants que viuen és la necessitat de crear una identitat pròpia, una identitat que els permetrà trobar el seu lloc en el món i per tant sentir-se adaptats. Però davant de tots aquests canvis com se senten els pares? Aquests sovint senten cert desconcert, han d’anar païnt tants canvis en els seus fills i trobant la manera de sobreviure’ls i no perdre el vincle amb ells. A més, els canvis ja sabem que poden esdevenir oportunitats però també sabem que en ocasions poden suposar riscos i cap pare n’és aliè. Per això també sol ser una etapa temuda pels pares en què senten com la relació amb els seus fills canvia massa ràpid i sovint senten qüestionada la seva autoritat sobre els seus fills. Per això us deixem alguns consells per poder afrontar aquesta etapa:

• És important seguir sent interlocutors dels fills però tenint clar que ja no és un nen, sinó que té necessitats diferents.
• No ens podem oposar al procés adolescent, no es poden negar ni banalitzar aquests canvis.
• No hem de deixar de fer de pares: ens segueixen necessitant i encara calen límits, malgrat també se’ls ha d’ajudar a aprendre a negociar i sobretot, a entendre que tots els nostres actes tenen conseqüències.
• Ajudar-los a saber gestionar els errors: l’error forma part de tots els aprenentatges i pot ser la porta d’entrada a l’èxit.
• Ser empàtics i ajudar-los a ells a desenvolupar aquesta capacitat de posar-se en el lloc dels altres.
• Pensar i ser conscients de quins sentiments se’ns desperten com a pares davant aquests canvis en els nostres fills i com afecta això a la nostra actitud i per tant també, a la nostra relació amb els nostres fills.

 

Dra. Sandra Ger

 

Des de l’Institut Myrios estem a la vostra disposició per a oferir-vos orientació a pares i fills, així com suport i assessorament també a nivell familiar. No dubteu a posar-vos en contacte via correu electrònic info@institutmyrios.com o via telefònica al 93 418 26 87/671 361 061.

 

 

Ja hi som de nou, recuperem la rutina després d’un període de vacances més o menys perllongat en el què nens i adults hem relaxat esquemes i hem gaudit del nostre temps de la manera que més ens ha convingut. Tornen els horaris i les rutines, les obligacions i responsabilitats del curs escolar. Sabem que l’aprenentatge i la motivació van de la mà, per això és important que ajudem als fills a començar el curs escolar amb il·lusió. I això no podrem fer-ho com a pares si estem massa preocupats per les despeses que ens arriben just després dels dispendis de les vacances. Anem doncs per parts.

Els pares. Els pares també tornem a la pròpia rutina i hem de poder-nos auto-motivar (vegeu el post que vam publicar l’any passat per aquestes dates). Avui volem fer èmfasi en la part econòmica: com minimitzar l’impacte de les despeses que acompanyen la tornada a l’escola, de manera que no suposin també un cost pel benestar emocional i de les relacions familiars. Algunes idees:

• Esgraonar compres, planificar-les i elaborar pressupost per nen, distingint entre allò que és imprescindible i allò que és negociable.
• Que no ens calin els slogan que ja tenim interioritzats: “La vuelta al cole”. Sentim aquesta frase i sembla que hem de comprar de tot només perquè inicia el curs escolar... Potser les bambes encara duren un parell de mesos, les prendes de més abric no ens calen encara i més endavant i haurà més varietat de models i preus...
• Aprofita els descomptes, que els descomptes no s’aprofitin de tu!. Que una cosa estigui en descompte no vol dir que l’haguem de comprar. D’aquí el sentit de la llista inicial...
• Uniforme, llibres, material escolar. Compara preus, participa dels projectes de socialització que inicien algunes AMPA o ONG, intercanvia llibres (algunes plataformes digitals són molt útils a aquests efectes: BooKint, TruequeBook, Bolsadelibros...)

Ara ja estem preparats per tal d’afrontar aquest període amb la il·lusió suficient com per a poder estar a punt per a motivar als fills. Algunes idees per motivar-los:

• Mostrem-nos il·lusionats i anticipem en positiu la tornada a l’escola: retrobar als amics, ser més grans al cole...
• Comuniquem-nos obertament amb els fills sobre la seva anticipació del nou curs escolar. Com s’imaginen l’inici del nou curs, quines il·lusions, esperances, temors... Acompanyem els seus sentiments i ajudem-los a parlar sobre allò que pugui estar preocupant-los.
• Reflexionem sobre el curs passat, recordem sobretot allò positiu, i ajudem-los a concretar propòsits pel nou curs (tan de tipus acadèmic com social). No qüestionem aquests propòsits. P. e., uns pares poden desitjar la millora de resultats acadèmics del fill però potser aquest el que desitja és incrementar la seva popularitat al grup classe. Potser hi ha actituds que afavoreixen els resultats acadèmics i alhora incrementen la popularitat entre companys?. I tan que sí...! Ajudem-lo a planificar-se i anticipar en positiu aquests objectius. I sobretot, que siguin objectius que els nens sentin com a propis, no imposats pels pares.
• Preparem conjuntament el material escolar. Això els il·lusiona i els ajuda a anar-se fent a la idea de tornar.
• Començar a establir rutines ja des d’uns dies abans de l’inici de curs. Per exemple, anar regulant les hores de son, dels àpats.
• Recordar-los que a banda de que comenci el curs, seguirem tenint moments de diversió i que els gaudirem molt. Planificar-ne ja alguns.
• El primer dia de curs. És important llevar-se amb temps, anar tranquils, tenir-ho tot a punt i arribar a l’escola amb alegria. Esforcem-nos especialment en mantenir aquest esperit durant la primera setmana tot i que seria molt recomanable fos l’actitud general durant tot el curs. Tots rendim millor a la feina si hi arribem amb ànim positiu.

Feliç tornada a l’escola!!

Dra. Meritxell Pacheco